Centre Jordi Solé Tura

Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure.

Jordi Solé Tura (10 de març de 1998). Nota manuscrita per a la Fundació Rafael Campalans
Crec que és possible un món més igualitari que acabi amb les discriminacions entre els sexes i el color de la pell, un món en què vagin desapareixent les banderes i els himnes que divideixen i separen fins a arribar a una sola bandera i un sol himne.

Jordi Solé Tura (1999): Una història optimista. Memòries. Barcelona: Edicions 62, pàg. 9
I que quan això s’esdevingui, els historiadors que es dediquin a explorar el nostre present des de la llunyania del temps puguin trobar les petjades de tots els que hem fet allò que hem pogut, per petit que sigui, per avançar un pas o dos en el llarguíssim camí del futur.

Jordi Solé Tura (1999): Una història optimista. Memòries. Barcelona: Edicions 62, pàg. 9
(... ) M’agradaria que em veiessin com una persona tranquil·la i sensata que no ha pretès ni pretén canviar el món de dalt a baix a cops de memorials però que ha intentat i continuarà intentant contribuir a la construcció d’un món sense discriminacions ni injustícies.

Jordi Solé Tura (1999): Una història optimista. Memòries. Barcelona: Edicions 62, pàg. 9
No sé si la plenitud és un concepte tangible però si l’hagués de definir diria que ha de ser molt semblant a allò que jo sentia ben endins quan entrava a l’aula plena d’estudiants.

Jordi Solé Tura (1999): Una història optimista. Memòries. Barcelona: Edicions 62, pàg. 333
Pensant-ho bé arribo a la conclusió que sempre he fet les coses tard però potser aquesta és precisament la clau de la qüestió: com més t’aproximes a la vellesa més s’allarga el que has viscut com a joventut si fas allò que t’agrada, si mantens la curiositat viva, si el cos t’aguanta i, sobretot, si tens una vida afectiva plena, sòlida i serena.

Jordi Solé Tura (1999): Una història optimista. Memòries. Barcelona: Edicions 62, pàg. 343
No sé què passarà demà, però aquesta part de la vida ja l’hem viscuda i res ni ningú no ens la podran arrabassar.

Jordi Solé Tura (1999): Una història optimista. Memòries. Barcelona: Edicions 62, pàg. 343